PERE CASALDÀLIGA, EL BISBE DELS POBRES

És molt còmode predicar amor i solidaritat quan es viu en un palau episcopal o en una casa de luxe, amb un sou de l’estat, amb un xofer personal i tantes altres comoditats amb què viuen alguns membres de la Conferencia Episcopal Española. Però el que va fer Casaldàliga no ho fa tothom: marxar de missions al Brasil amb la intenció de predicar l’evangeli i d’entregar la seva vida als més pobres; un home religiós, català, ple de valors, valent i humil… un bon cristià.

Abans d’arribar al Brasil, la vocació de Pere Casaldàliga per les missions ja havia començat a néixer dins seu. Nascut a Balsareny el 1928, Casaldàliga formava part de la congregació claretiana dels Missioners de l’Immaculat Cor de Maria. Des del seu ordenament com a sacerdot, s’havia anat encaminant cap als corrents més socials, cap al món del cristianisme obrer i les injustícies de l’època.

L’any 1968 fou enviat a la regió brasilera del Mato Grosso, una extensió àmplia de la selva Amazònica on no hi havia ni aliment ni atenció mèdica i molt menys telègrafs o llum. El primer matí al Mato Grosso (Brasil) es va despertar amb quatre infants morts davant la porta de casa seva. Tots quatre eren dins de caixes de cartró, atès que els seus familiars no tenien diners per pagar-los el taüt de fusta. Però això només va ser el començament: de seguida va adonar-se que la mort natural –morte morrida– era completament habitual allà, i que igual o més ho era la morte matada, la mort per armes de foc.

A partir d’aleshores, va anar descobrint les dificultats de la gent de la zona. Una de les principals era la poca llibertat que tenien els camperols i indígenes que treballaven la terra. Heus aquí el funcionament del sistema: la selva amazònica tenia dos tipus de territori, el que era propietat d’algú i el que no ho era. Si una persona o grup de persones es posava a treballar durant tres anys una terra sense amo, la parcel·la passava a ser de la seva propietat. “Una regla senzilla”, es podria pensar, però el cert és que, per als camperols, de senzilla no en tenia res. Un cop transcorregut el temps de 3 anys d’esforç i dura feina, arribava un fazendeiro -propietaris poderosos de grans extensions de terra – i els prenia el terreny. Com és d’esperar, al principi la majoria de camperols s’hi resistien, però si aquesta resistència es prolongava, la majoria acabaven topant-se amb la mort.

Aquesta situació va ser una de les que més va commoure Casaldàliga. Tant va ser així que va decidir anar a parlar personalment amb un Fazendeiro, concretament amb el que volia la terra on treballava un altre missioner amb tota una tribu d’indígenes. Malgrat que va posar tot el seu esforç en la negociació, no va sortir com ell esperava i això, d’entre d’altres desgràcies, li va portar a escriure Esclavitud i feudalisme al Nord del Mato Grosso, un informe-denúncia sobre la situació d’explotació i abusos que rebien els peons de la zona.

Després de la publicació d’aquest escrit, Pere Casaldàliga va rebre nombroses amenaces, fins a tal punt que el Papa Pau VI decidí nombrar-lo bisbe per protegir-lo. Encara que Casaldàliga en un principi no volia acceptar el càrrec perquè creia que el privaria de continuar amb la seva vida de missioner, els seus companys el van convèncer i va acabar sent  consagrat -el 3 d’octubre del 1971- bisbe de Sâo Félix. Amb un barret de palla com a mitra, un rem de fusta de bàcul i sense anell episcopal, Pere Casaldàliga començà l’aventura de ser bisbe en un indret tan difícil com ho era aquell.

Una de les primeres coses que va fer llavors fou escriure la seva primera carta pastoral: Una Església d’Amazonia en conflicte amb el latifundi i la marginació social, un text de 120 pàgines, només 40 de les quals eren escrites pel missioner. La resta estava formada per documents en què figuraven les denúncies de les víctimes del latifundi: tortures, estafes, xantatges i maltractes entre molts altres.

L’any 1977 el bisbe era tractat sovint per la premsa de comunista i subversiu. S’estava organitzant una campanya contra els bisbes de Goiàs i de Sâo Félix, i a mida que passava el temps, es va anar veient més clara la persecució contra l’església progressista i valenta del Brasil. Tant era així que hi va haver vegades que Casaldàliga temé sortir del Brasil per por de no poder-hi tornar.

Finalment, l’any 2003, quan Pere complí els 75 anys, presentà la renúncia del càrrec de bisbe al Papa. A partir de llavors, encara que continuà vivint a Sâo Fèlix i fent petits treballs el bisbat, gran part del seu temps el passava amb els necessitats com havia fet la resta de la seva vida. No obstant, alguna part també la passava escrivint. Algunes obres com Antologia Personal, Cartas marcadas, i Cuando los dias dan que pensar, van ser escrites durant aquest últim període de la seva apassionada i entregada vida. 

Fet per:

Curs: 4t d’ESO.

Curs:

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s